S’apropa el 20 N i en els
darrers dies estem assistint en els mitings que s’estan fent per part dels
partits majoritaris, a tot tipus d’arguments per intentar convèncer a la
població. Tot val, la gran frase, la gran desqualificació del rival sense
arguments de fons. Ara be, s’estan guardant molt les formes en alguns aspectes
que tots tenen que ocultar, perquè els dos defensen o pateixen del mateix.
S’esforcen en demostrar-nos que no són iguals. Evidentment que no són
exactament iguals, però defensen el mateix pensament econòmic que els hi dicten
des d’Europa. I pot ser veritat, una retallaran per aquí i altres per allà. Uns
ho faran més visible, altres més dissimulat. Uns retallaran en sanitat i
educació, altres congelen les pensions o retallen els sous dels treballadors
públics. Uns estan pensant en rebaixar impostos als que més tenen, altres
allarguen l’edat de jubilació fins als 67 anys.
En el fons, tots obeeixen
els dictats de la Sra. Merkella UE , ni al Banc Central Europeu, ni al FMI ni als
dos partits majoritaris que governen a l’Europa occidental, socialdemòcrates i
conservadors, és a dir a Espanya, PSOE i PP.
Tampoc els hi ha faltat
temps als poders econòmics internacionals per “nomenar” als nous presidents de
govern de Grècia i Itàlia. Efectivament, el nou primer ministre grec, Lukas
Papadimos, fou vicepresident del Banc Central Europeu sota el mandat de J. C.
Trichet, i abans havia estat economista en cap del Banc de Grècia. I el
successor de Berlusconi a Itàlia, Mario Monti, fou Comissari Europeu de la Competència i Mercats
durant 10 anys, a més de assessor de la companyia Goldman Sachs, un dels grups
inversors més importants del món.
En el
fons, estam assistint impassibles a la substitució de la classe política per
tecnòcrates d’origen neoliberal, la substitució dels parlaments nacionals per
les directrius dels poders econòmics internacionals, en definitiva el segrest
de la democràcia parlamentària. Com acaba de dir el cap del Consell Europeu,
Van Rompuy, no se necessiten ni
eleccions ni parlaments sinó governs dirigits per tècnics que apliquin les
mesures dictades per Europa. Basta recordar el penós paper que està fent el
Parlament Europeu en tota la crisi.
I
tampoc hem d’oblidar el paper dels dos darrers ex presidents de govern que ha
tingut Espanya. José Maria Aznar, assessor per a l’Amèrica Llatina del grup
Endesa, fitxat a principis d’any amb un sou de 200.000 € anuals, que ha de
sumar al seu lloc de membre del Consell d’Administració de News Corporation
(una filial de l’imperi Murdoch), que va reconèixer uns ingressos de 100.000 €
en l’exercici fiscal de 2009. Però tampoc es queda curt un dels acompanyants
dels darrers mitings de Rubalcaba, Felipe Gonzalez. També fitxat a finals de
2010 pel grup Gas Natural Fenosa, curiosament un dels rivals de la Endesa d’Aznar. En aquest
cas, Gonzalez ocupa lloc en el Consell d’Administració, amb un sou brut de
126.500 € anuals en el grup participat per La Caixa i Repsol. Podem entendre ara perquè el PP i
el PSOE, una vegada més, van fer la vertadera “pinza” al Congrés dels Diputats
(25 de gener de 2011) votant en contra de la proposta de IU de fer incompatible
el cobrament dels 80.000 € anuals com a sous vitalicis amb els ingressos que
puguin tenir a nivell privat.
Per
cert, saben qui va defensar aquest rebuig per part del Partit Popular ? El Sr.
Rajoy, el qual va dir textualment que
era necessari per a que els ex
presidents “...puedan llevar una vida razonable" o que "no hay ninguna
norma que impida trabajar a González y Aznar en la empresa privada mientras
cobran una pensión pública vitalicia”.
I
saben qui va defensar aquest rebuig en nom del govern de Rodriguez Zapatero ?
Idò sí, el Sr. Rubalcaba., llavors portaveu del govern.
I
mentrestant, la gent passa fam i els hi foten la casa perquè no poden arribar a
finals de mes.
Juan Miguel Gomila Ribot.
Candidat al Congrés per Esquerra de Menorca
– Esquerra Unida
Maó, 14 de novembre de 2011
0 comentaris:
Publica un comentari